Des del mes de setembre i fins desembre d'aquest 2021 a raó d'una sessió al mes rebrem la visita d'un duo i tres solistes amb quatre propostes ben diferents dins l'ampli panorama de l'experimentació sonora. Concerts acompanyats de xerrades participatives amb el públic que ens permetran conèixer de primera mà el treball dels artistes que ens visiten i aprofundir en el coneixement d'aquesta disciplina artística i musical.
Totes les sessions són gratuïtes i comptaran amb les mesures oportunes de cara a la situació pandèmica.
Dia: divendres 24 de setembre de 2021.
Hora i Lloc: Olot, 19 hores. Teatre Principal d'Olot.
Cal reserva prèvia a www.olotcultura.cat
Des de 1997 Adriana Montorfano, flauta travessera i Cecilia Arditto, composició (ambdues originàries d'Argentina), treballen juntes en projectes que exploren la relació entre so, imatge, objectes, moviment i arquitectura. Tots ells amb un fort èmfasi en la notació musical.
A partir d’una formació acadèmica musical, la música de cambra no només demana tècniques instrumentals ampliades, sinó un conjunt ampli que inclogui dansa, llanternes màgiques, objectes i l’espai al voltant. L’objectiu és trobar “un llenguatge expandit on no només es canti el so, sinó el moviment i l’espai”. Els agrada pensar que en el seu treball totes les disciplines s’uneixen al cor de la música, essent la música no només una categoria artística sinó una manera d’entendre el món.
Monotorfano Arditto Duo ha ofert concerts i tallers a Països Baixos, Argentina i Espanya. El seu darrer projecte, Musique Concrète, va estar seleccionat per Nieuwe Geneco per representar els Països Baixos a ISCM 2020 a Nova Zelanda.
 |
MONTORFANO-ARDITTO |
Ens presenten els espectacles Musique concrète i Orquestra del Temps.
Musique Concrète
Set peces / Instal·lacions adaptades per objectes, cinta i projectors de diapositives.
Dos intèrprets manipulen objectes sonors i projectors de diapositives creant instal·lacions audiovisuals en diàleg amb l'arquitectura del lloc.
Imatge i so són generats amb parafernàlia low-tech en temps real, creant escenes audiovisuals en viu.
Musique Concrète és un cicle de 7 peces que brinden homenatge a diferents objectes: màquina d'escriure, màquina de cosir, telèfons de llauna, tocadiscs, ventiladors, ràdio i vinil.
Aquests objectes sonors "canten" en contrapunt amb un silenciós cor de projectors de diapositives antics a càrrec de la imatge.
Aquest projecte, a les fronteres del teatre, les arts plàstiques i el cinema, prové del cor de la música de cambra. La música, la imatge i el disseny de l'espai estan organitzats en una partitura que crea escenes audiovisuals complexes amb mitjans senzills (senzill no és el mateix que fàcil!).
El duo conformat per Alu Montorfano, flautista i artista polifacètica, i la compositora Cecilia Arditto, interpreta aquest cicle de peces, experimentant amb materials i formes. Si bé de caràcter exploratori i innovador, les peces estan 100% escrites (so i imatge) en una partitura, investigant també els processos d'escriptura per a música de cambra que atén també a la imatge i a l'espai.
Sostenibilitat i RESISTÈNCIA
Musique Concrète crea música amb objectes de segona mà, generalment comprats en els mercats de puces, a internet o literalment rescatats de les escombraries. Ens agrada pensar que aquest acte no està relacionat amb un sentiment nostàlgic cap a les coses del passat, sinó arrelat en un acte de resistència que es pregunta: què és considerat obsolet o útil en la nostra societat? I qui és el que dictamina aquests patrons de servible-inservible?
Obsolescència és un concepte que no només s'aplica als objectes sinó també a les idees. Revisar aquests conceptes, reformulant preguntes importants sobre que és considerat valuós en la nostra societat de consum, és l'humil i sentit homenatge d'aquest projecte.
Passat I FUTUR
Les arrels d'aquest projecte es troben en la música de John Cage, Pierre Schaeffer i Edgard Varese. Musique Concrète utilitza materials similars als d'aquests innovadors del so, mig segle després; però no per a respondre les mateixes preguntes d'abans, sinó per construir mons substancialment diferents.
Els objectes quotidians a la dècada dels '40 eren utilitzats per les avantguardes com una bandera de rebel·lia en contra de l'academicisme. Ara són un crit en contra de la societat de consum. Els instruments anàlegs que mig segle enrere eren tecnologia punta, ara són rescatats de l'oblit i de la seva condició d'inservibles com un acte de resistència al capitalisme.
L'esperit de Musique Concrète, està clarament basat en aquests pioners, però com ells abans, té un compromís amb la societat aquí i ara.
Obra/instal·lació per a flauta, tape, altaveus i projectors de diapositives.
“El temps erosiona, genera espais, buits, ressonàncies i dibuixa formes, deixa rastre, marca… El temps enforteix i a la vegada genera vulnerabilitat. ¿Què és el que queda? És un procés orgànic que es repeteix i que compartim.”
Viatge en el temps
L’objectiu de l’Orquestra del temps és documentar el pas del temps en las coses i en les persones. L’Orquestra del temps planteja un diàleg entre la flauta en viu, que representa el present, i una sèrie de gravacions que materialitzen el passat en una cinta pre-gravada. Aquestes gravacions són reproduïdes mitjançant una col·lecció d'altaveus, la majoria del quals són trobats en mercats de segona mà. El mateix fragment s’escoltarà diferent, depenent dels altaveus que s’utilitzen, ja que ells mateixos no només amplifiquen, sinó que també filtren (canvien) la qualitat del so.
La flauta en viu, amb les seves possibilitats il·limitades de sons tònics i percussius, parlats, cantats, bufats, etc., presenta una paleta orquestral ideal per al contrapunt amb els sons electrònics creats per síntesis a l’ordinador i reproduïts mitjançant els nostres modestos altaveus. Els altaveus vells erosionen, fereixen i vulneren el so. L’Orquestra del temps treballa amb aquestes despulles, convertint-les en una cosa bella: un so trencat és como un cantant vell, on la seva veu esquerdada parla d’una vida viscuda, més que d’un problema de tècnica vocal.
Història del soroll
L’Orquestra del temps treballa amb sons elèctrics pre-gravats genèrics: sinusoides, bandes de soroll, brunzit i “fritures” reproduïdes a través de diferents altaveus que, a més, li afegeixen el seu propi color a la textura. Orquestra del temps també utilitza material melòdic pur. Les melodies pre-gravades, filtrades o “gastades” per els diferents altaveus permeten caracteritzar clarament les accions dels altaveus, i com modifiquen els materials musicals que passen a través d'ells. La versatilitat de la flauta, virtuosa en l’aspecte melòdic però també en el mon del soroll -utilitzant amplis recursos de tècniques esteses -, és l’element d’unió entre les textures electròniques i de sons més clàssics.
Filosofia per escoltar
És a més interesant el contrapunt del so ple de la flauta amb les gravacions filtrades, confrontant l’abans (la gravació gastada) i el present (la flauta plena en viu), produint un diàleg no només sonor sinó també filosòfic.
Obra-mapa
El recorregut formal de la peça és també espacial. La partitura estructura els materials musicals tant en el temps com en l’espai. Cada secció de la peça es situa en diferents llocs de l’escena, i utilitza un set-up diferent, amb diferents altaveus que permeten diferents orquestracions. La partitura també organitza l’espai en relació a “lluny - a prop” i composició acústica del so “surround” i planificació de la música en l’espai tridimensional.
Aspecte visual
Un grup de projectors antics, connectats a un ordinador, projecten patrons de llums. Aquests dissenys minimalistes, projectats sobre els objectes, la flautista i l’espai, creen una peça-instal·lació en sincronia amb la música. Orquestra del temps parla de l’erosió del so i de la imatge a través dels seus agents mecànics: els altaveus que tenen la seva contrapartida visual en els projectors de diapositives antics. Aquests objectes low-tech, no només han sigut abandonats pel desgast natural del temps natural de les coses, sinó també per una societat de consum cada vegada més voraç. En l’Orquestra del temps, rescatem aquests objectes obsolets no com un acte de nostàlgia, sinó de resistència. L’Orquestra del temps no només viu en el passat; projectors i altaveus estan connectats a un ordinador que els controla i els potència, en un clar exemple d’integració de noves i antigues tecnologies.
La caixa negra
Quatre sets d'altaveus estan distribuïts en l’espai, creant diferents possibilitats tímbriques (cada set sona diferent) i espacials (disseny de l’espai octa fònic “low-tech). Una sèrie de caixes de cartró negres, completen la instal·lació. Els projectors de diapositives creen diversos dissenys sobre els altaveus i les caixes de cartró creant una escenografia dinàmica. Un parell de projectors i reproductors de casset, ubicats dins de les caixes de cartró son accionats des de la consola general, proporcionant-nos possibilitats escèniques interesants amb medis simples. La flautista es mou en l’espai, en diàleg amb els objectes, la imatge i el so, descobrint diferents escenes al llarg de la peça/instal·lació.
Ha estat membre de l'Ensamble de Música Contemporània "L.V." , Ensamble dels Seminaris de Composició de la UCA i de l'Ensamble de Música Contemporània "Compañía Oblicua" amb qui ha gravat els CD "Latitud Sud", "Cançoner Regional" i "Kammermusik" (de Lluís Orias Diz).
Va formar part de l'Orquestra Simfònica del Cor Polifònic Nacional, Orquestra Simfònica de la UCA, Orquestra de la Casa de l'Òpera i l'Orquestra Simfònica Baires, totes elles a Argentina. Va exercir com a Professora de flauta del Conservatori Superior de Música de la Ciutat de Buenos Aires "Astor Piazzolla" i de la Universitat Nacional de les Arts de l'Argentina.
En l'actualitat viu a Figueres (Girona), és professora de flauta de l'Escola de Música del Gironès, de l'Escola de Música de l'C.M.F. de Figueres i de l'Escola Municipal de Música de Vilafant. Col·labora amb l'Orquestra Philarmonica de Catalunya i integra diferents grups de música de cambra i treballa amb la Compositora Cecília Arditto desenvolupant diversos projectes interdisciplinaris a Europa i Argentina.
Cecilia Arditto va néixer a Buenos Aires el 1966. Va estudiar música al Conservatori Julián Aguirre, Banfield; Centre d'Estudis Avançats en Música Contemporània (CEAMC), Buenos Aires i Conservatori d'Amsterdam (cum laude); composició amb Gabriel Valverde i Mariano Etkin; anàlisi amb Margarita Fernández.
Premis i beques obtinguts: concurs de composició Arditti String Quartet, Beca Torxes, Argentina per a estudis a l'estranger, Premi Fons Nacional de les Arts 2002.
Va participar en els següents festivals: 3rd Fòrum International de Jeunes Compositeurs de l'Ensemble l'Aleph, França; festival Music at the Anthology, New York; Gaudeamus Festival, Holanda; Festival
Música contemporània Palma de Mallorca. Va rebre comissions de l'NFPK, Holanda, Orgelpark, Amsterdam, KNM Berlín, Borealis Festival Norway i Festival Rümlingen a Suïssa entre d'altres. Va realitzar residències d'artistes en Boswil International Composition Seminar a Suïssa i en la fundació Camargo, a Cassis, França.
La seva música ha estat interpretada a Europa, Llatinoamèrica, U.S.A i Canadà. Ha dictat conferències i publicat diversos articles en publicacions especialitzades a Llatinoamèrica i diversos països de
Europa. Publica la seva música en Edicions Planta, Berlin.
Des de 2009 és directora artística de la fundació Stichting pla B, que s'ocupa de el desenvolupament d'un llenguatge musical on el món visual, els gestos i els "efectes col·laterals" de la música formen
part substancial de la música.
Té un duo amb la flautista i artista polifacètica Alu Montorfano, treballant en col·laboració per més de 20 anys.
En 2018 va obtenir els següents premis: New Maker Ensemble (London) Call for scores; Low Frequency Trio Concurs de composici (M xic); Concurs de composició Wilde Lieder Marx (segon premi) per Birmingham Contemperar Music Group.
La seva peça "Distància de rescat", per a 8 cellos va ser estrenada per Innovations in concert, Mont-real, al novembre de 2018.
La seva peça per a orquestra Tissue ha estat seleccionada per la prestigiosa Competència Rychenberg a Suïssa, 2019. Des de 2002 viu a Amsterdam.
JAVIER PIÑANGO
Hora i Lloc: Girona, 19 hores. Aula Magna Casa de Cultura de Girona.
Cal reserva prèvia a www.casadecultura.cat
Javier Piñango (Madrid, 1962), director del Festival Internacional de Música Experimental Experimentaclub i del projecte de difusió i promoció de músiques experimentals del mateix nom. A més ha estat codirector del projecte iberoamericà d'intercanvi artístic i cooperació cultural Experimentaclub LIMb0.
Porta més de trenta anys treballant en l'escena sonora d'avantguarda espanyola des de diferents fronts: com a músic, programador cultural, creador de segells discogràfics, periodista musical, etc. En totes aquestes facetes en què ha treballat en paral·lel des de mitjans dels anys 80, s'ha mogut sempre en coordenades allunyades dels sons convencionals, posant el focus d'atenció en la creació de codis i llenguatges en què l'exploració unida al risc conferissin una aportació diferent a la expressió sonora.
El 1989 va fundar el segell discogràfic Triquinoise Producciones al costat de Jaime Munárriz i Esther Berdión. Més tard, ja al 1992, fundaria el segell Por Caridad Producciones (al costat de Ajo i Javier Colis), sent llavors també un dels responsables de la publicació Noise Club. Tots dos segells discogràfics es van caracteritzar per la recerca de ponts que connectessin l'experimentació sonora amb formats electrònics i també amb tendències nascudes a partir d'aquest calaix de sastre que podem anomenar "Rock": guitarres elèctriques, no-wave, sons industrials, psicodèlia, etc.
D'altra banda, Experimentaclub és una plataforma creada l'any 2000 encaminada a la difusió i promoció de tots els vessants de la música experimental i altres manifestacions artístiques afins: electrònica, art sonor, sorollisme, improvisació, apropiacionisme, poesia fonètica, art audiovisual, etc.
Entre les seves activitats cal destacar especialment el festival internacional Experimentaclub, de caràcter anual i del què es van celebrar deu edicions entre els anys 2000 i 2010. També Experimentaclub funciona com net-label a través del seu segell exp_net.
En l'aspecte divulgatiu i docent, ha ofert conferències, cursos, tallers i participat en xerrades i taules rodones en les Facultats de Belles Arts de Madrid i Bilbao, en centres d'art com la Casa Encendida (Madrid), CaixaForum (Madrid), Casa Árabe (Madrid), Matadero Madrid, Intermediae (Madrid), La Térmica (Màlaga), Palau del Lloctinent (Barcelona, Ministeri de Cultura), Medialab-Prado (Madrid), DA2 ( Salamanca), Institut Cervantes de Berlín (Alemanya), a la Escuela Nacional de Música de Mèxic dins de la programació del Festival Radar, en el Fórum Internacional de Programadores del Festival de México (FMX), al CMMAS (Centro Mexicano para la Música i las Artes Sonoras, Morelia, Mèxic), en Centres Culturals d'Espanya a ciutats com Buenos Aires, Córdoba (Argentina), Montevideo (Uruguai) o Tegucigalpa (Hondures), al Espacio Fundación Telefónica de Lima (Perú) i Buenos Aires ( Argentina), en Universitats com la UNTREF (Universidad Nacional de Tres de Febrero, Buenos Aires), etc.
Com a músic Javier Piñango va formar part a la fi dels 80 i primers 90 de Cerdos (blues electrònic industrial) i més tard, el 1992, va fundar al costat de Ajo i Javier Colis el grup Mil Dolores Pequeños (amb els quals gravaria tres àlbums) i en 1994 el duo Destroy Mercedes (electrònica i psicodèlia) al costat de Jaime Munárriz, editant dos CDs en 1996 i 1997 respectivament. El 1999, també al costat de Jaime Munárriz, va crear Druhb: projecte 100% electrònic amb el que van editar el 2002 un primer CD sota el títol de "Cone Of Silence "(Geometrik Records). Ja en 2005 es va publicar a Hazard Records un nou CD presentant un soundtrack dissenyat especialment el 2004 per a un nou muntatge audiovisual a partir de la pel·lícula de Fritz Lang" Doctor Mabuse ". L'últim treball editat com Druhb va ser "Variationen" (exp_net) el 2007.
Ha format part també del duo Ankitoner Metamars entre 2006 i 2009, al costat de l'ex-cantant de Superelvis Anki Toner, amb dos discos editats. A més durant aquells anys va compaginar aquest projecte amb un altre sota el nom de Klang!, al costat de l'artista sonor i audiovisual Jorge Haro (Argentina / Espanya).
El 2010 va crear un nou projecte ja totalment en solitari sota el nom genèric de i.r.real, a través del qual ha publicat des de llavors una àmplia discografia. Aquest projecte va néixer ja sota uns conceptes molt clars i concrets: plànols electrònics, utilització (també podria denominar musicalització) del soroll (que no sorollisme), xocs i superposicions sonores aplicats a un passatge sempre canviant amb la tensió com a continuïtat i element narratiu. Amb el pas el temps aquest projecte ha anat a més centrant-se també en l'ús i exploració dels límits sònics de el vell sintetitzador analògic Korg MS-20, que d'altra banda ha estat sempre lligat en major o menor mesura al seu treball sonor des dels anys 80. Al llarg d'aquests nou anys de vida del projecte i.r.real amb nou volums discogràfics publicats fins a la data com a part d'aquesta sèrie (editats en els segells exp_net, Hazard Records, Audiotalaia i Plus Timbre), el mateix ha estat presentat en concert en nombroses ciutats espanyoles a més de països llatinoamericans com Argentina, Uruguai, Mèxic, Perú o el Brasil, tot això en festivals, cicles i programacions d'art sonor i músiques experimentals.
I.R.REAL NUEVE (Audiotalaia, 2019): http://www.audiotalaia.net/2019/05/atp011-javier-pinango-irreal-nueve.html
Plus Timbre: https://plustimbre.com/artists/pinango.html
Entrevista Sul Ponticello: http://www.sulponticello.com/con-javier-pinango/
Soundcloud: https://www.soundcloud.com/experimentaclub
La seva discografia tant en solitari com en grups i col·laboracions comença el 1990 i és inabastable. Podeu consultar una llista amb algunes de les referències aquí.
Dr. TRUNA presenta TRIO TRUNA (TX3)
Hora i Lloc: Girona, 19 hores. Aula Magna Casa de Cultura de Girona.
Cal reserva prèvia a www.casadecultura.cat
En paraules del artista: La possibilitat de multiplicarme o "el do de la ubiqüitat", ha estat una cosa que em fascina des de petit. La idea de poder multiplicarme en una actuació en directe em permet fondre la invenció sonora, com "luthier-electrònic" i la interacció amb imatges de mi mateix manipulant aquests nous instruments. Aquest "Trio Truna" em permet jugar amb el "play-pause-stop" de dos lectors de DVD connectats a dos projectors de vídeo i al mateix temps tocar "in-situ" el meu violoncel modificat de manera electrònica, per una altra invenció anomenada " Maleta-Mágica ". Donant-me noves possibilitats d'interacció, composició i improvisació amb enregistraments de mi mateix, manipulant els meus dos instruments inventats: "Toro-Cósmico" i "Atril del Futuro". Aquests nous instruments tenen una tímbrica completament pròpia, són el resultat d'un procés llarg de reciclatge de materials i d'experimentació de més de 30 anys, per buscar un so que m'identifiqui. De fet són instruments que segueixen en procés i canvi fins i tot en el dia d'avui.
Truna- (Andrés Blasco Ramos - 1965). Des de 1980 el seu treball s'ha centrant en dues àrees principalment: creació de nous instruments i composició d'un llenguatge sonor i musical particular. El 2010 comença a treballar amb cinema Super 8 i vídeo creant peces híbrides, impregnades de sentit de l'humor, experimentació i on intenta la interacció i participació del públic. També col·labora amb instal·lacions-sonores, dansa-teatre i altres artistes sonors com: Bartolomé Ferrando, One Man Nation, Cabo San Roque, Pierre Bastien, Mike Cooper...
La seva formació és fotografia i cinema. És el 1985 quan comença a realitzar els seus primers estudis de violí al conservatori i pren les seves primeres classes de contrabaix en una escola de jazz de València. Però el seu primer contacte amb la música ja va ser de nen. El 1970 comença a fer classes de guitarra clàssica i el seu primer contacte amb actuacions en directe serà a l'any 1982 al costat del grup "Carmina Burana" de València amb el que més tard representará a València en la biennal de 1990 a Tessalònica (Grècia).
Durant els anys 80 i 90, quan encara actuava en formació grup, va realitzar diverses edicions en vinil i C.D., tant en discogràfiques del país com a Alemanya. Però des d'un temps ençà s'ha centrat en la música en viu, compartida en directe, ja que la seva feina té un alt grau visual i de contacte directe amb el públic.
Aquests són alguns dels espais i festivals més rellevants on ha instal·lat les seves escultures o ha actuat:
Biennal de Tessalònica 1991, Biennal de Venècia (Pavelló Francès 2017), Centre del Carme (València), Punto de Encuentro Festival (Institut Cervantes Berlin), Art's Birthday Party 2016 (Ars Sonora RNE), Off Screen Festival (Brussel·les), World Tronics Festival (Berlin), MEM Festival (Guggenheim -Bilbao), Punto de Encuentro Festival (Medialab Prado), M.A.C.A.-Museu d'Art Contemporani d'Alacant, LEM Festival- M.A.C.B.A.-Museu d'Art Contemporani de Barcelona, Bogen / Bogen (Cologne), Escena Contemporánea-Círculo de Bellas Artes (Madrid), Remor Festival (Girona), BAD (Bilbao), El Excorchador (Elx), Alterarte-Festival (Múrcia), Paranimf de la Universitat de Bilbao, I.V.A.M. Museu Art Contemporani València, Experimentaclub La Casa Encendida (Madrid), DRAP- ART (Barcelona), Matadero LAB (Toledo), ENSEMS Festival (València), REC Festival (Tarragona), KEROXEN Festival (Tenerife), CCLE CHIREUX (Lieja), FRA (Marsella), LA MONSTRENKA (Vitòria), Dados Negros (Ciudad Real-Villanueva de los Infantes), ENSEMS (València), LA ZONE (Liege), 39 Escalons (Teatre de Manacor), Fanfulla (Roma)...
Premsa "ARS SONORA RNE" (Madrid 17/01/16) by Miguel Álvarez Fernández
Aquests ritmes granulosos, aquestes melodies que flueixen com gasos, aquests timbres anòmals ... són el resultat de la seva invenció - sonen en fi, a Truna, però són també el que nosaltres vulguem que siguin. És aquesta una música que ens convida a imaginar, però això implica també que és una música que ens abandona, que ens deixa molt sols- i lliures- davant el so; no ens diu, a diferència de tantes i tantes músiques, com hem de sentir-nos en cada moment.
La música de Dr.Truna implica el seu propi temps, i la seva escolta per tant, sempre un ara. Només de nosaltres depèn, en fi, si volem que aquest temps a què ens convida aquest "Trio Truna" sigui també el nostre propi temps, el temps de cada un de nosaltres. Carregat de passat i de futur, però sobretot de present. D'un present que ara se'ns convida a viure en tota la seva intensitat, mentre convivim amb uns sons tan indisciplinats com la vida mateixa, una vida que sempre és, per molt que ens entossudim en el contrari, incontrolable. Una vida tan meravellosament atzarosa i múltiple com aquesta música de Truna.
Premsa "KEROXEN FESTIVAL" (Tenerife 13/12/13) by Alejandra García López
Amb l'experiment "Truna y sus Monstruos" viatgem des de la música experimental a l'art sonor per aturar-nos en un lloc imaginari ple d'éssers mitològics on Dr.Truna era l'amo.
Un experiment sublim que va posar en relació a l'àmbit visual i sonor de l'art explorant noves vies de percepció audiovisual. La naturalesa híbrida de l'artista recrea paisatges sonors surrealistes on l'abstracció psico-acústica, el noise i la tecnologia, tant analògica com digital, permeten projectar una infinitat d'emocions, que no es poden concretar amb paraules. Les pel·lícules escollides per a l'ocasió van ser "Godzilla Vs The Thing", "The deadly Mantis" i "The Giant Clawn"...
Premsa "LEM FESTIVAL" (Barcelona 18/10/03) by Víctor Nubla
Rere aquest nom hi ha la personalitat d'Andrés Blasco Ramos, membre en el passat de formacions valencianes que van aconseguir cert reconeixement en els territoris fronterers de la experimentació com "Carmina Burana" i "Fitzcarraldo". Posteriorment, va formar part de "El Otro Ilustre Colegio Oficial de Patafísica", per marxar després a Bèlgica, on participa en diversos projectes sonors i realitza successives accions de performance fins a l'any 2000. Al seu retorn a Espanya, reprèn la seva activitat com luthier- electrònic creant nous instruments i realitza noves accions en galeries d'art i també al carrer. Davant el treball d'aquest artista és impossible dissociar el tarannà provocatiu i patafísic del contingut musical, les seves accions respiren la llibertat del happening i la minuciositat dadà en un context sonor i escènic totalment personal, impregnat d'humor i màgia de guant blanc.
XAVI LLOSES
Dia: divendres 10 de desembre de 2021.
Hora i Lloc: Girona, 19 hores. La Marfà, Centre de Creació Musical de Girona.
Cal reserva prèvia a www.girona.cat/lamarfa
Xavi Lloses, antipianista, terrorista sonor i artista multidisciplinari. Es mou en la contínua exploració de tot fenomen físic sonor i musical, en tots els seus vessants, des del conceptualisme al vandalisme, com a performer o pianista. Està absolutament absort a cartografiar aquells confins boirosos on la música perd la seva identitat i el seu rostre i es dilueix en quelcom inexplicable però altament tòxic i màgic. La concepció polièdrica el porta a la realització d’espectacles i performances en què totes les disciplines de l’art entren a la partitura. En aquesta ocasió Xavi Lloses realitzarà una breu acció sonora inexplicable amb elements extrets de les darreres incursions als extraradis boirosos de la música. Artefactes explosius, decibels desbocats, instal·lacions sonores, músiques especulatives, distorsions cognitives... Tot si val a l’hora de contagiar o encendre idees inesperades i sensibilitats endormiscades.
